La culpa dels inocents

A mi sempre m’ha intrigat el món de cor. Mai he entés massa bé això que en diuen Premsa Rosa. Bé, en realitat el funcionament, la màquina de fer doblers, si que l’entenc, el que no m’entra al cap és que la gent hi estigui cada cop més interessada.

Per caure un poc al tòpic, vull recordar que quan jo era nin (90’s) feien dibuixos animats tot l’horabaixa. Alomillor no a totes les cadenes, però almanco tenies per triar. Ara, en canvi, lo únic que pots triar és si prefereixes sentir crits a Tele5 o a Antena3. Clar que si tens TV per cable llavors estàs salvat, perque pots treure’t el mono amb l’emisiò ininterrompuda 24h de Telecorazón.

Per fer una anàlisi un poc més profunda del fenomen xafardeig hem de retrocedir fins a l’Època Classica. Els grecs fóren els primers en contar les proeses dels seus herois i afegir algunes troles per fer-los més interessants. Està demostrat que historiadors antics com Homer i Heròdot mentien a l’hora de narrar, en teoria fidelment, els esdeveniments succeits per tal d’aconseguir una major glòria. Introduien una sèrie d’anècdotes que no tenien res a veure amb la guerra de torn(romanços, baralles, venjances) per enganxar a la gent. Així doncs les primeres revistes del cor fóren gregues.

En realitat, l’ésser humà és idòlatra per naturalesa i engrandir encara més la figura dels seus herois resulta, en la majoria dels casos, imprescindible. És Maradona un Dèu? Val Brad Pitt el desmai d’una histèrica?

La principal diferència però amb el món clàssic és que, d’un temps ençà, aquestes petites intimitats han tornat més importants que els propis mèrits dels famosos per a ser-ho. Ara li donen més bolla a la que s’ha tirat a un futbolista que al propi futbolista.

I el que em resulta més fort: mantenir la màquina dels doblers en marxa implica, inexorablement, elevar a la categoria de famós al que coneix a l’amic de la germana de la fresca que es tira a un famós. Uns freakies que els fan fàstic a ells mateixos però que han de deixar que els peguin el pal cada pic que van a mostrar el seu escàs coeficient intelectual al plató per poder seguir amb audiència. Perque això sí, els agafen a tots amb un encefalograma ben pla per fer amb ells el que volen. Abans cercaven gent intelgent perque sortis a la tele. Ara, com més beneit siguis millor, així ja no acomplexes ni a la més tonta de les tontes.

Allà està "Aquí hay tomate" o "Dolce Vita", que es dedica a fer això precisament, i que no ens enganem, els que han fet que el programa continui hem estat nosaltres mirant-lo, perque si alguna cosa tenen les televisions privades es que no tuden ni un sol segon de la seva programació. I enlloc de reduir, aquests tipus de programes van ampliant-se. Últimament, han tret "Hormigas blancas", que, resumint, es un programa que cada setmana va a per un famós, raja d’ell tot lo que pot durant 2h posant tot el material audiovisual disponible i així té per omplir una setmana sencera a la cadena comentant la jugada. És una forma de retroalimentació novedosa.

Encara que jo amb el detall que em qued és que, J.J. Vázquez, presentador del "tomate" i "HB" ocupa de forma emèrita la darrera plaça a la classificació del CQCTest. Segons el barem emprat, poseeix un coeficient intelectual de -3! Si la inteligència fós cíclica (un cercle) seria tan beneit que tornaria a ser un geni. I de mentres, envia als periodistes recent llicenciats que no troben altra feina a montar la tenda de campanya davant ca la Pantoja a l’aguait de qualsevol banalitat. 

La tele és entreteniment, d’acord, però és que això ja fa plorera. Hem de prendre el comandament a distància a les xafarderes i boicotejar aquestes gasòfies televisives.

Per acabar, vull ser un poc maruja… Mai us heu demanat com pot ser que Paquirrín sigui germà de Cayetano i Fran Rivera?

Hi ha un jugador de futbol al Llevant que s’infla a fer gols i a xafar-me els acudits. De fet, a tots els equips als que ha anat els ha donat un bon grapat de gols.Es tracta de Salva Ballesta, d’ara en endavant, el demòcrata.

El demòcrata és un davanter de l’antiga escola, d’aquells de tècnica 0 però molt efectiu de cara a porteria. Precisament, aquesta manca de tècnica és el principal motiu per el que el seleccionador de torn no el cridàs sovint per jugar amb Espanya(4 cops), ja que fa molts anys que a la selecció sobren davanter presuntuosos que evadeixen la seva responsabilitat, ficar gols, amparant-se en que ells són “segons davanters”, els que donen la darrera passada. És curiós, tots posen la mateixa excusa barata. I amb això no vull fer-lo internacional, és un paquet, la espanyolitat extrema que sent no el fa més bo.

En el món del futbol, tan propens a posar malnoms (El conejo, el mono, la pulga, el payaso, el niño) n’he trobat en falta un per a aquest killer. Per això he cercat el que millor el definia, el demòcrata.

Per posar-vos un poc al dia, resumiré breument la seva vida. Fills de militars, va néixer a Saragossa, encara que visqué quasi tota la seva infància a Sevilla. Començà a jugar a futbol tard, als 13 anys, i la seva trajectòria ha estat marcada per “l’efecte ezquerro”, és a dir, fer-ho bé als equips modestos (2 pichichis), però xupar més banqueta que Paco Sanz i Baba Sule junts quan t’en vas a un gran.(A Mestalla, la part del banc on seia quan estava convocat encara té la forma del seu cul). Catòlic practicant, el seu principal hobby és l’aviació i té una ideologia mol fàcil d’explicar: és un fatxa d’aquests rancis de fa 50 anys.

Apart de no ser l’únic a qui l’opinió d’Oleguer li mereix el mateix respecte que una merda de ca, diu unes coses la mar de interessants.

Com a bon patriota mai jugaria amb una selecció autonòmica i duu la bandera espanyola brodada a les seves botes(res a dir). Però el que em crida més l’atenció és la seva relació amb el món militar(algo a dir) i aquestes declaracions tan “interessants” que fa. Li fa il·lusió coneixer a Tejero( el del cop d’Estat, no el porter de finca) i pensa que els caps militars haurien de fer valer més la seva posició i “passar” d’estar subjectes a l’Estat de Dret.

Una cosa més. Cridau a n’en ZP que té la solució per al conflicte d’Euskadi: Avisar amb 72h. d’antelació a “qui es tengui que avisar” i entrar amb les armes. Però, per favor, com no se m’havia ocorregut abans! Però, de que em sona? Ah si, això ja ho va fer en Franco a Guernika!( En realitat, li va comanar la feina bruta al seu germà gran, Hitler).

Però el fet de que li copii l’idea al Generalísimo no us hauria de extranyar d’un jugador que fa una salutació militar cada pic que fa un gol. Com que es un poc curtet i ignorant, i ho sap, es limita a amollar una frase feta d’un ídol fatxa i la fa passar per seva. És un recurs constant quan colabora a infonacional.com, una web que fa de la pàgina web del PP l’eix de la desmembració d’Espanya. A més a més, podeu imaginar que us he pulit un poc la resposta, a ell li agrada intercalar expressions d’un registre més adaptat a l’eloqüent llenguatge futbolístico-militar. A saber:

• Con dos cojones( la frase dels mascles per excel·lència)
• Hijos de P…
• Viva España
• Maricones
• Ostia
• Me cago en …(multiple choice)

Els seus referents a la vida, com no podia ser d’altra forma, són 2 pilots: Un de franquista i l’latre, nazi. Mare meva, quin element!

I el principal problema és el de sempre. Els 4 collons de torn nostàlgics que li riuen les gràcies. I això no va així, no poden criminalitzar a Oleguer per ser independentista i anti-sistema i al “demòcrata” donar-li bolla. Posats a tallar, agafa el tros d’enmig i deixa els cantons. No comencis sempre per el mateix cantó i tallis abans d’hora la corda. I a ell, que li agrada fer la ploradeta per ser un bon espanyol incomprés, no li costa trobar suport en aquests temps de confrontació. Almanco, va tenir la decència de fer-se el suec quan li demanaren sobre la necessitat del Glorioso Alzamiento Nacional del 36. Encara que també va deixar clar que la situació actual de l’Estat no li agradava gens. A buen entendedor…

Com molts pics a la vida, m’ha passat en aquest post que la realitat ha superat a la ficció, no he pogut fer cap acudit perque,senzillament, qualsevol imaginació meva es veia superada per alguna anècdota del demòcrata. No he hagut de tirar d’ironia per retratar la surrealista naturalesa d’un personatge que creia extingit, el fatxa del nacional-catolicismo franquista.

Ha nascut un nou super-heroi a Espanya. Alertau que ve Democratic Man.

Quina pena de tio.

 Pròpiament, la gasòfia (bazofia, en castellà) és el menjar elaborat amb restes de diferents plats anteriors, inclosos excrements. Per extensió, s’empra per designar una cosa grollera. Encara que jo no sóc ningú per decidir, m’agradaria, que, a partir d’ara, el diccionari tengués la deferència d’incloure una nova defició per a aquest terme: U21.

U21 és l’acrònim de Universitaris del segle XXI, la revista "oficial" de la UIB (o del Consell d’Estudiants, la veritat és que no ho sé amb exactitut, en qualsevol cas, depen de la UIB).

Com podeu imaginar, la meva humil opinió sobre aquesta revista és clara. És una puta merda. Si bé jo no sóc Shakespeare, puc afirmar sense paréixer Pere Mateu que a l’hora de triar reporters/columnistes s’han lluit, tenen l’estil literari d’un pre-escolar, el rigor periodístic d’Alfredo Urdaci (per qui 2 milions de sindicalistes són 4 persones) i un domini de l’expressió verbal com Yola Berrocal. No diu res interessant, les entrevistes són típiques i tòpiques, i les suposades inquietuts sobre la Universitat rocen l’absurd de lo mal plantejades que estan. És veritat que no es pot exigir un nivell professional a una revista que no ho és, però sí dignitat. Ara fa plorera, però es que si fós una mica més dolenta ja faria riure. 

Si m’apures, l’error més greu que comet aquesta revista és tenir les pàgines satinades, perque si no ho estessin, almanco es podrien emprar per embolicar peix, o de paper higiènic, en cas d’urgència. Em pareix una gran idea tenir una revista universitària, però també em pareix una malversació de fons brutal per part de la Universitat destinar tants doblers a una cosa tan mediocre. És realment dolenta. La gent la llegeix per pur avorriment, enlloc de per interés. Total, com que és gratuïta (o això vos pensau).

Al director executiu de la revista(ser director executiu aquí és com ser bedel a Microsoft, molt de nom per no pintar res) li posaren per nom Enrique Juan de Sentmenat de Soroa. Feia temps que no sentia un nom tan bufa. Deu ser futur Marquès de Villafloripondia. Només amb el nom no és poden treure conclusions, pobre al·lot, però per amb qui et juntes, sí.

Si anam al fons de la qüestió però, tot és molt més fàcil d’entendre. Resulta que l’editor, es quefe de la revista, i amic d’en floripondio, casualment és un tal Joan Enseñat, conegut com a Joan I l’Omnipresent. Un "peça" de 27 anys que encara no ha acabat la carrera de 4(així assimila millor els conceptes ),i amb molta iniciativa PPopular. És com el típic element escolar americà que ja és calb i encara roman a la classe. Heu vist "Van Wilde"? Tracta d’un al·lot que suspen aposta a la facultat per poder seguir essent "el Rei de la Festa"(és l’ídol del meu amic Tolo). Jo no sé si és així. En qualsevol cas, el tio té montat un bon chiringito.

Per començar, en Joan dirigeix el Consell d’Estudiants, un órgan que tal volta no afecti a la vida diària de la comunitat universitària, però mira, ell és allà by if the flies aportant les seves idees "liberals".

En segon lloc, va ser cofundador de NOU, un partit pol·lític  d’estudiants universitaris, que ell ha fet afí al PP, i que és el que controla amb mà de ferro l’esmentat Consell, gràcies en part al desinterès que generen aquestes institucions entre la comunitat universitària (ja els hi va bé, així tot es torna més fàcil).

El mèrit que més sobresurt però, és que com a membre de Noves Generacions, ha tingut accès a la sotsdirecció econòmica de l’Hospital d’Inca. Un escàndol, tenint en compte que no ha acabat encara la carrera d’Economia (cosa que demostra dues coses: primer, que encara no en sap prou, i segon, posa en dubte que a una persona que li costa tant llicenciar-se pugui fer aquesta feina), i havent-hi per a aquesta tasca, dins el propi partit mateix, gent realment capacitada. El bon amic està, com vulgarment es coneix, ben col·locat. No hi ha res com tenir bons amics,eh Joanet!.

Deman un cambi de rumb immediat. Segur que si aquest revista la fes una altra gent no es podria equiparar als 10 pitjors minuts de "Dolce Vita" com ara. Gasòfia. Pura Gasòfia.

 Com alguns de vosaltres sabreu, actualment estic estudiant ADE a la UIB. Com alguns de vosaltres també sabreu sóc una persona a la que les besades sense tocar galta, les converses intrascendents i els "forever friends" no li van massa, a mi m’agraden les coses clares i sinceres. En conseqüència, entendreu que les persones supérflues em posin dels nervis.

Doncs bé, resulta que per aquelles coses de la vida els meus estudis es realitzen a l’edifici G.M. de Jovellanos, conjuntament amb Empresarials, Economia i Dret, és a dir, aquelles carreres on històricament els señoritos (i señoritas) inflen les concentracions de Lacostes per metre quadrat en sòl universitari. Resulta obvi que generalitzar seria un error, i que ni tots els que pul·lulen per allà haurien de ser fills de Karl Marx, ni tampoc hem d’anar tots amb l’etiqueta de Bis fuster penjant per evitar que la nostra inversió tèxtil millonària (mai donar per cul havia estat tan lucratiu) caigui en l’oblid. Jo, que sóc un ferm defensor d’Aristòtil, vull trencar una llança en favor del que ell considerava la virtud, el terme mig.

Qui no s’ha aixecat mai i ha dit: "Avui me pos es xandall, no me pentinaré, ni m’afaitaré, ni me dutxaré i sa col·lònia, que se fossilitzi". En canvi, es possible que al dia següent et despertis una mica més catòlic i pensis: "Au mira, avui m’arreglaré un poc que he de veure a na Mateueta, o senzillament perque sí". I surts de ca teva fet un pinzell. No ets pitjor persona per haver fet això. Tothom ho fa.

El problema és que a la Jovellanos Fashion Week que és el meu edifici el terme mig ha anat degenerant cap a la pulcritud artificialment sofisticada. Ja no basta amb anar net, ara has de seguir les tendències de la moda. Tendència, quin palabro més feo. Tendència és la excusa que et permet portar l’horterada de torn sense que ningú es pugui ficar amb tú. Perque anar amb una roda de cotxe per falda serà una animalada fins que un dissenyador decideixi que pintada de taronja, i, amb una flor penjant, és lo més de lo més. i llavors, Michelin s’inflarà a vendre neumàtics. És així, jo no dic que no és segueixin les modes, al cap i a la fi, si t’agraden, endavant compra-t’ho, però perque t’entra pels ulls. No perque a la model amb el cos perfecte que tú mai tendràs li queda bé.

Perque aquesta és una altra. Amigues, encara que capigueu (sense respirar) dins una camiseta de la talla 36, no vol dir que la vostra talla sigui la 36. I aquí és on entra en joc el concepte de l’efecte morcilla, aquestes al·lotes que més que portar roba, pareix que van embotides dins ella. No heu de triar entre explotar la camiseta o morir asfixiada. Ningú va per darrera mirant les etiquetes de les talles de la gent. Jo, que estic gras, sóc conscient que com més estreta duus la camiseta més gras pareixes. Lo millor, lo més senzill, agafa la teva talla, i si no hi és, renuncia a la prenda, perque et quedarà millor la camiseta blanca de 2€ del Decarthon de la teva talla que la de 200€ de Dolce&Gabbana de la talla de la teva cosineta de 8 anys.

Un altre element de discòrdia són els tacons, que queden molt bé, però que m’han arribat a produir malsons. Sabeu el que és estar a una biblioteca i sentir durant tot el maleït dia el renou del clac-clac constantment? La pitjor de les tortures xineses!Acabes boig! Qualsevol persona que hi hagi estat sabrà del que xerr.

De morcilleras(i anorèxiques) amb tacons divines de la mort n’hi ha moltes a la meva facultat, però no seria més que una anècdota si això no fós un indicador de lo superficials que són. Deixant de banda la inevitable pregunta de si ara va així, com deu anar quan s’arregla, de Fallera Major? Són l’Oreals perque s’embatumen tant la cara que aquesta casa de maquillatge els hi fa un descompte industrial que ni a les pel·lícules de zombies. I enlloc de desmaquillador, utilitzen espàtula.

"Odio la hipocresía, o sea" és la pretesa declaració d’intencions d’una pija que pastura pel món contemporani. Empra aquesta frase en referència a una coneguda seva amb la que acaba de concloure una conversació. Quan s’allunya, la posa verda. Això ho fa després de saludar-la efusivament (no s’estovien ni crits histèrics, ni aferrades de boa constrictor, ni besades de muacs retronadors amb dolby surround) com si la esmentada companya hagués tornat de la guerra, quan en realitat fa 1 setmana que no es veuen. Falsa!

He escrit aquest post perque a mi no m’agrada la gent així, i sóc conscient de que jo, que no sóc tan guai, sóc una lacra pel seu propòsit d’Armanitzar l’Emporio. Si no us preocupassiu tant de lo que la gent per la que no significau absolutament res pensa de vosaltres, no faria falta aixecar-se a les 5 a.m. per anar perfecta a classe. I si lo que vols és cridar l’atenció, ves en pèl que és més econòmic i més efectiu. 

I recordau, "aunque la mona se vista de seda, mona se queda".

Sabeu en que es pareixen Casillas i Acebes? En que els dos estan convocats tots els diumenges a La Castellana, lo que un al Bernabeu, i l’altre, a la manifestació de torn. juas juas juas

I es que jo no ho entenc,ara els hi ha pegat per montar una mani cada cap de setmana. Estan vulgaritzant el concepte de manifestació. I després passa el de sempre, que quan és una cosa seriosa ningú els fa cas. Joer, si volen reunir-se, que facin lo que feim tots, quedam a ca un es diumenge, feim una torrada i prenem 4 cervessetes. No fa falta montar aquest "cristo".

 Els hereus ideològics dels que encalçaven a la gent quan demanava democràcia ara surten al carrer per demanar llibertat. Un poc de decència.

Mira que et dic, que jo crec que això de estar tot lo dia carregant sa pancarta té una explicació en un trauma juvenil. Deu ser que mentre els seus companys de facultat anaven a córrer davant els grissos i cantaven allò de libertad, libertad, sin ira libertad, ells s’havien de quedar a ca seva fent peses per poder tenir el braç alçat durant tot el discurs del Generalísimo. I és clar, aquesta frustració, tard o d’hora, surt.

I animar-se, s’han animat. Quan tenen una manifestació, sigui a Madrid o a Pamplona, agafen el kit del buen español (bandera, cd amb l’himne i pegatina del toro) i fleten autobusos perque no en falti ni un. Per exemple, a Pamplona ahir, molta gent que era allà (motiu un tant rocambolesc: manifestació en contra de la possible annexió de Navarra a Euskal Herria com a una futurible autodeterminació vasca si les negociacions amb l’Esquerra Abetzale arriben a bon port) ha denunciat que molts dels que  hi havia allà(més de la mitad) onejant banderes espanyoles no eren navarresos, eren peperos infiltrats d’altres bandes.

Motius per quedar, sempre en troben:

• La presó atenuada d’un assassí jutjat amb unes lleis penitenciàries deficients que ells mateixos reformaren tard aposta per poder alliberar o acostar etarres quan manaven (s’ha de dir que la seva condemna per assassinat ja fou jutjada i complida segons aquestes lleis, ara se’l jutjava per la publicació de 2 articles a un diari vasc, pels quals ha estat condemnat a 3 anys, dels quals n’ha complit 2, mentre que si sumam els anys dels "perdonats" de l’anterior govern sumen 5605 anys, més o manco el que va durar l’Imperi Egipci. És interessant la proporció 3/5605, ja que com tots sabem, 3 és superior a 5605).
• L’assetjament injustificat que sofreix el seu cap de l’aparell propagandístic, Pedro J. Ramírez, alias Pepino liberal, amb motiu de la construcció en una zona marítimo-terrestre protegida d’una piscina. Consideracions legals apart, s’ha de ser un poc colló per fer-se una piscina a 1m de la mar.
• Les bodes entre homosexuals (aquests desviats sense drets) perque a Espanya el 100% de la població es seguidora del moviment nacional-catolicisme i els seus 3 grans pilars (espanyolisme, iglesia i feixisme).
• La defensa de l’indivisibilitat d’Espanya, quan la gent només parla d’autonomia, perque encara es creuen allò de España, una, grande y libre que com a lema és igual de cert que En Irak hay armas de destrucción masiva.

El primer pic que vaig veure Acebes a una manifestació vaig pensar que ja no hi era tot. Després, vaig reflexionar i em vaig donar conta que era un canvi d’estratègia, bastant interessant, per cert. Tàctiques de guerrilla. Ara intenten desgastar, poc a poc, l’actual govern, atacant els seus punts febles. De moment han deixat aparcat, la tàctica de l’atac frontal amollant la cavalleria, l’artilleria pesada i foc a crispació, ai!, vul dir a discreció. No els hi funcionava, era una qüestió de màrketing.

La pol·lítica, al cap i a la fi, és màrketing, saber vendre’s. I això pareix que ho han entès. Han deixat de enroscar, a la força, el seu producte fixe, inalterable i han passat a deformar-lo segons les necessitats del seus electors, que ara es senten més identificats i els brinden un major suport. És una bona manera d’actuar davant l’absència d’un líder carismàtic que pugui enroscar idees. Però no hem d’oblidar que també són els mateixos que gestionaren horrorosament la situació de l’11-M. Cosa que em fa pensar que tenen un bon publicista, però fent feina a mitja jornada.

 Una reflexió final: si fossin tan bons com es pensen no haurien d’haver canviat de estratègia, ni hagués existit l’11-M, no hauria mort tanta gent inocent, ni possiblement haguessin perdut les eleccions, ni haurien patit el posterior descrèdit, ni haurien d’haver anat a tantes manifestacions. Bastava que haguessin anat a una en particular,només una. I és que a la manifestació de NO A LA GUERRA no hi eren, i això és una cosa que molta gent, com jo i molt diferent a jo, no els hi podrà perdonar mai.

Tenc un amic pívot. Bé, realment no és un amic. Però la veritat, això és el de menys. Fins aquí res especial, tothom en coneix un  almanco, d’amic-pívot, el que passa es que encara no us heu aturat a pensar-ho. Arribats a aquestes altures, supòs que direu, i aquest que putes m’està contant?

M’explic. El meu article tracta sobre les relacions de parella i la seva interacció amb l’entorn. Tan fàcils quan van bé, tan insofribles quan es torcen. Partint de la base que una persona pugui tenir diverses parelles al llarg de la seva vida, i que una relació pot anar malament inclús quan un, o ambdós implicats, posin tot de la seva part, mai vos heu demanat com algunes es fan i desfan amb una facilitat un tant alarmant amb persones de l’entorn de l’ex?. Mil casos em venen al cap sense haver d’arribar a l’extrem vulgaritzat de que la teva dona se’n vagi am el teu millor amic. Simplement gent que es coneixia per tú. L’atzar és un fenòmen que es dona molt menys freqüentment del que ens agrada pensar. 

La persona a la que més estim del món té per explicar això “La Teoria de la Secta” que, d’una forma resumida, vendria a dir que, quan un fa una parella i l’introdueix dins el seu cercle d’amistats menys o manco extens com una més del grup, aquesta queda inmersa dins la secta, de la qual n’és molt difícil sortir-ne, i per això, una vegada l’història s’acaba, o trenca amb tot, o és probable que l’ex vegi les coses desde una altra perspectiva, i es fixi en un dels altres components de l’entorn. Bona teoria, però no definitivament certa.

 Jo, que sóc una mica més retorçat, tenc una altra teoria més radical, que es basa en la similitud d’alguns individuus, generalment mascles(que no homes) amb el voltor negre balear. Si todos los buitres volaran no veriamos nunca el sol, quina no ha sentit mai aquesta dita tan encertada per descriure un comportament humà tan típicament deplorable. Alertau amb es buitres, n’hi molts, més des que pensau.I és que ser noble avui en dia és un atràs.

He trobat un símil senzillament perfecte. El bàsket. I és que pareix mentida la quantitat de metàfores que ens dona l’esport, que no és més que la guerra sense sang ni morts. I aquí és on entra en joc el concepte d’amic-pívot. Un amic-pívot és aquell que teòricament essent un dels teus, aguarda fora de la zona de tir (perque si no el penalitzen, és clar,sona la botzina), per tot d’una que cometis una errada, entrar, agafar el teu rebot i ficar-la ell. Evidentment, la zona és la teva relació, i la cistella(em perdonin les dones per un  exemple tan explícitament gràfic) és la teva al·lota.

I tú, amic, que ets el base, l’estrella de l’equip, fins ara l’aglutinador de la glòria, no et queda més aplaudir resignat mentre tot el pabelló contempla la cistella del teu company, que aixeca el puny per fer constar el seu èxit al públic.

Però no passis ànsia, amic meu, perque després d’aquest 2 punts qualsevols dins un partit de costellada vendrà la Gran Final. I allà la darrera cistella sempre sa la juga el millor, el base. L’encertaràs i obtindràs la victòria, i llavors ni tú, ni el públic, ni absolutament ningú, s’enrecordarà de la glòria efímera d’aquella cistella sense importància d’un rebotejador intrascendent.

Mon pare sempre diu que de l’única cosa que hom pot parlar sense tenir-ne ni puta idea i no passar pena per parèixer un inepte és el futbol. I és cert, perquè la nostra simplesa ens fa pensar que per fer molts pics la mateixa cosa esdevenim uns experts.

Perque tú no saps anglès però saps que un fora de joc és un orsai. I quan vas al camp intentes parèixer més culte i t’inmol·les la veu cridant sense aturar orsaiiii, orsaiiii! quan t’ha parescut veure un fora de joc no assenyalat, perque els altres vegin que tú, de fumbol, ets es puta quefe.

I res més enfora de la realitat, això no és res més que el nostre ego. Per què serà que tots els homes neixen amb la facultat innata de pensar-se Fernando Alonso i José Mourinho? Perque quan tu vas conduint, tú ho fas tot bé, són els altres que van empardalats. I quan el teu equip perd, tens la Solució Final a tal desastre. És més, resulta evident que l’entrenador no en té ni idea i que si depenés de tú, mai perdria el teu equip, perqué ho saps tot de futbol, ets la font de coneixement pur. I després ens resulta ofensiu que sigui tan xulos. Però si es pura lògica, si tu que et penses que en saps molt i en realitat no saps res ja et penses el Rei del Mambo aquests dos que si que en saben i que, a més a més, ho saben, no ens ha d’extranyar que siguin el que són, completament insoportables.

Heu anat mai a un partit de futbol base? És graciós perque hi ha 1 árbitre, 22 jugadors i 50 entrenadors. I clar tu ets un nin de 10 o 11 anys que està allà perque mira, s’entreten jugant amb els amics, pega 4 corregudes i farda un poc a l’escola de ser futbolista, i mires a la grada i ets trobes amb 50 tios donant instruccions seguts a la grada menjant pipes mentres tu sues com un porcell. I de cop i volta et trobes amb el dilema més gran de la teva curta vida: A qui faig cas? Tens diverses opcions:

• OPCIÓ A: Mi papá lo arregla todo, todo y todo. Fer cas al teu pare. A priori és una bona opció si ets un poc piranya com jo i vols un bon plat de macarrons quan acabis el teu partit mort de fam i fotut per la derrota. En contra tens el problema que la seva parcialitat et farà sentir el ronaldinho que no ets i segurament la cagaràs, perdràs la pilota i l’altre equip acabarà fent una contra i marcant.
• OPCIÓ B: Sap més el dimoni per vell que per dimoni, fes cas al  padrí de la grada. Sempre hi ha algun padrí jubilat que no es perd ni un partit. Decisió entranyable. És fàcil de trobar, sol ser el que insulta més fort i més greu a l’àrbitre (també de la forma més original). Pot ser bona opció sempre i quan tenguis la pilota, perque si el que pretens és prendre-li al contrari el seu consell serà definitivament : Mata’l!. I jo, que a vegades el seguia, et diré on acaben aquestes jugades: A la dutxa abans de temps expulsat per brut. L’instint assassí deixa’l per als cadets, però de l’acadèmia militar.
• OPCIÓ C. Si, Bwana. Si ets un pilota, estar amb el president és la teva opció. Seguint el seu consell, encara que sigui la pitjor opció, faràs molts de punts i al·lots, a aquests llocs ja sabem com és, estar amb el poderós t’asegura estar a l’alineació fins a final de temporada encara que et fiquis més gols en pròpia que en la contrària. La desavantatge és que cantarà molt i els teus companys et faran el buit. Coneixeràs al presi perque acostumen a seure al mig de la grada, imaginat-se una llotja fictícia que mai tendran amb 4 pares pringats fent-li la pilota, lluint panxa descomunal, símbol de poder caciquil i mirant amb altaneria el partit, perque primer ve el Rei, després el Príncep i després ja vas tú, president d’un club de futbol de barriada. Avís: Si te’l trobes algun dia per Palma notaràs que s’ha tornat més baixet, no tens miopia, és que el presi quan és dins el camp de futbol fa 2 pams més degut a que la descàrrega de testosterona que produeix ser president fa que s’infli com un indiot.
• OPCIÓ D: Encoman’t a Sant Judes Tadeu, patró de les causes perdudes,  també anomenat entrenador. El coneixeràs perque sempre és el que té afonia en va, perque ningú li fa cas. La desesperació feta persona. Amics, en un partit de futbol base aquest és el que menys pinta de tots. A favor té que el ser un consell d’una persona que almanco és va llegir el llibret de 10 pàgines per a l’examen de entrenador, apart de la biografia de Johan Cruyff (l’ùnic llibre que ha llegit en la seva vida), i qualca cosa pot aportar. Segurament però, jugarà a ser Valdano o Míchel, emprant un llenguatge tan tècnic com incomprensible, el pardal de moro assolejat s’emprenyarà amb tú i et canviarà, que vé a ser el càstig estàndar d’una persona sense recursos. 
• OPCIÓ E: Apechugueishon, és a dir, tu fas el que penses millor sense fer cas a ningú  i si t’equivoques soportes estoicament la bronca dels 4 personatges anteriors. Si l’encertés però, ja t’avís que els 4 genets de l’Apocalipsi que tens per consellers s’atribuiran el mèrit cadascú per la seva banda i de tú ningú dirà res. És bastant ingrat, però per estar en pau amb tú mateix i per evitar mals rollos sol ser la decisió més encertada.

Pequeño saltamontes, una vegada hagis asumit que facis el que facis mai ho faràs del tot bé, llavors serà quan començaràs a disfrutar del futbol.

En un futur pròxim tots els joves que surtin a cercar una hipoteca acabaran en aquest banc.

L’altre dia cercant a la cartellera vaig veure que han fet la versió cinematogràfica de "Corrupció a Miami" (Miami vice),una sèrie que triomfà ja fa uns quants anys que, bàsicament, anava d’una parella de detectius  de Miami que com aquell qui diu s’encarregaven de vigilar aquesta genteta amb complexe de Robin Hood  però a l’inversa, és a dir, aquests "homes de negocis" que roben als pobres per repartir-ho entre els rics.

Qualsevol se’n fia d’aquests putes americans, eh! Ja ens varen robar Cuba i ara ens roben la nostra Història per fer una sèrie!

No sigueu incrèduls, aquesta sèrie és mallorquina. Fa uns anys va venir un yankee un poc espabilat a passar s’estiu a Ca’n Picafort, va veure el "percal" i el tio com que tenia bon ull és va trobar amb un argument de sèrie collonut i no li va costar ni un duro.

En un principi anava a ser un documental titulat Mallorca Vice, però al final passà el que passa sempre: Afegeixes quatre cops i quatre bufetades, que peguin un parell de tirs i li canviaren Mallorca per Miami, perque ja es sap que a una cosa li poses un nom en anglès i l’ubiques a Amèrica i es torna 20 vegades més rentable. E’ voilà! ja tens una sèrie d’èxit. Amics meus, varem badar massa i el yankee ens ho va fotre tot, però clar, nosaltres estam tan avessats que no ens pareix que això sigui res fora del normal.

Per que serà que la gent en tocar quatre doblers es torna tan corrupte? No se n’adonen que s’omplen les butxaques d’una manera tan bèstia que canten més que un vestit d’Àgatha Ruiz de la Prada a l’entrega dels Premis Nobel? És tan asquerós, tan poc fi que n’hi ha molts que lluny d’amagar-se encara van presumint de lo xoriços que són. Senzillament delirant. A més a més, els pol·lítics no fan res per solventar-ho, cosa que, inevitablement, fa pensar que ells són justament els que estan més enmerdats de tots.

L’altre dia vaig sentir un pol·lític replicant com un infant: Però es que els altres(referint-se als de l’altre partit) roben més! La periodista concretament havia demanat quines mesures prendria el partit arran del descobriment de que el batle de l’enèssim poble d’Espanya s’havia omplit les butxaques il·lícitament i es veu que el bon home més que tirar "por los cerros de Úbeda" partí directament a fer una travessia transpirenaica.

Fa uns altres dies la SER va descobrir que havien cremat el cotxe d’un conseller de la Comunitat de Madrid. La notícia però era que aquest cotxe, un de luxe que conduia habitualment, no era seu sino d’una constructora que, casualment, havia fet un parell d’obres públiques. Aviat sortí Esperanza Aguirre afirmant que el cotxe havia estat comprat de segona mà però que desafortunadament no havien tengut temps d’arreglar els papers. Un altre dirigent del PP anà més enfora dient que això era irrellevant i que el que importava de veres era que s’havia comés un acte terrorista equiparable als d’ETA. Aquest si que pixa fora de test! Jur que això es veritat i que aquestes declaracions fóren emeses a la SER dia 23/10/06 al voltant de les 22:30.

El fet de que aquests siguin del PP no té res a veure. Són els exemples que tenc més a mà. Ja sé que en el PSOE de Felipe González robaren molts, però a n’aquella època lera un infant i la meva única preocupació era com acabar-me la muntanya de col amb patata que ma mare em posava al plat. La veritat és que absolutament tots els partits cauen en la corrupció total: Populars, socialistes, nacionalistes… Això en fa pensar que tal volta entre ells sigui una pràctica habitual i ben vista, cosa que com jo pensen molta gent i que sovint fa caure en el descrèdit més absolut quan en sorgeix un que afirma lluitarà amb totes les seves forces contra la corrupció. Directament la gent no el creu. Per què hauria de ser aquest diferent als altres?

La ex-tinent de batle de Marbella n’és un clar exemple. Isabel " La Chanel" Gª Marcos va ser la torra-collons particular de Jesús Gil durant molt temps, concretament fins que l’embatumaren amb feixos de 500€ i llavors ja s’acabà tot. La feren fora del PSOE i la tia es quedà a l’ajuntament per seguir mangant fins que l’Audiència Provincial li deixàs. I molts ara roben encara més, com que la gent està distreta mirant els casos de la tele no es fixen el que passa aquí…

Deixant de banda els pol·lítics, els amics d’aquests que són empresaris també obtenen uns rèdits gens menyspreables. A la Mallorca de la post-guerra mentre molts es morien de fam, un que li deien en Berga o l’últim pirata del mediterrani, Joan March Ordinas, es feia ric aliant-se amb el dimoni i enganant absolutament a tothom. Conten d’ell que enfonsava vaixells propis plens de closques d’ametlla fent-les passar per espècies per cobrar l’assegurança. Entre d’altres embulls, com vendre flassades a nazis i aliats alhora.

Aquest era el pitjor però n’hi ha d’altres a l’actualitat, com els constructors, que han fet autèntiques fortunes en massa pocs anys. Canta. Però com que els que se’n haurien d’encarregar tenen més coses que amagar que els altres, es fan els suecs. Hi ha un terme mig entre amagar-li a Hisenda quatre cosetes i que a Espanya hi hagi el 54% dels billets de 500€ de l’Unió Europea. I a Balears se n’amaguen molts d’aquests.

Per cert, Aznar ets un pringat. Apart de no saber xerrar anglès tens una casa il·legal a Marbella,com molts altres, lo fort és que, de tots els pisos de la finca només el teu àtic és il·legal.

"Jo de major vull ser astronauta", quin nin de petit no ha dit això. És una professió tan xula i tan romàntica: Anar a la fi del món conegut, conduir una nau espacial, conèixer nous indrets… Una feina feta per a un aventurer. El problema és que sempre queden  alguns nostàlgics d’aquella meravellosa edat que és l’infància.

Els més inteligents, amb un poc de sort i sent un crack de l’enginyeria poden arribar a ser-ho. Però per a gent amb qualitats més restringides queda una sol·lució: Fer-se tunner.

Direu, quina beneitura! Però no, no és cap beneitura, en realitat  els amants del tunning són integrants d’una secta secreta de astronautes frustrats. I ja se sap, quan ets a una secta, ho és tot.

La deducció de que els tunners són astronautes frustrats resulta lògica.Perque vos pensau que volen posar tanta llanta lluenta,tanta flama per els baixos, tant de neó i tanta pantelleta? Volen fer-se la seva pròpia nau espacial. El problema es que tú no pots anar a la NASA i dir: "Em posi dos Challengers i un Discovery amb tres coets d’injecció doble d’hidrogen líquid" però el tunner si pot anar a veure el seu amic mecànic-instalador d’horterades i dir-li: "Killo, ponme un tubo Red Super Spyro hyper rock del 9, unas llantas Pastilletti Terminal velocity con incrustaciones de cromo i titanio i píntame un toro de Osborne que ocupe todo el capó con un escudo del Madrid en el corazón". Sense paraules.

Poca broma que els tunners no són beneits. Tal volta no sàpiguen res d’Història, matemàtiques, ciències, o llengües. Alomillor no saben les normes d’ortografia més bàsiques, ni han trepitjat mai una biblioteca però no ho necessiten. A ells no els fa falta, perque en cotxes són la font de coneixement pur. Són eminències de la decoració automovilística, el Saber sobre rodes.

De fet, ja voreu com d’aquí poc s’inclourà una nova categoria al Trivial, el tunning, amb el seu corresponent "quesito" color negre peugeot 206 que tendrà una llumeta blau fluorescent fent de neó.

Un tema que em crida especialment l’atenció són els vidres tintats. Per que els posen? Es que se’n van de rally il·legal per el pol·lígon amb el Rei i no volen que el vegem? O és que volen passar desapercebuts? Perque clar tu vas amb el cotxe i veus passar un Opel Corsa i mires, però en canvi, si veus passar un "platillo volante"  de color "rosa furcia" que fa el mateix renou que quan el Tren d’Inca anava encara amb carbó amb un vidres tintats que allà dins es deu estar més fosc que a les Coves del Drac i sonant un electro-techno xumba-xumba punxat per DJ Toxicómano i no mires! Noooooooooo!

Els interiors també han de ser objectes d’estudi. Fiquen tot el que tenen a casa seva dins el cotxe. Plays, subwoofers amb cotxe incorporat de sèrie, jacuzzi, teles, sofas etc. Em sap greu dir-ho pero això fa molts anys que està inventat, ho inventaren els hippies i es diuen caravanes o roulottes. I clar gastant-se el que es gasten després casa seva pareix un cel·la de presidiari i menjen tots els dies als McDonals. 

I les revistes, que em dieu de les revistes. Si les miren amb més devoció que la Playboy. I clar, tu els veus amb aquella cara  de concentració i penses "deu ser que està llegint un nou assaig sobre la reproducció del cavallet de mar en captiveri a les aigües de carib cubà", però no, està llegint les prestacions d’un nou model, el "Seat Killaco", i les fotografies són a tot color, que han hagut de aferrar paper albal per a fer les llantes, perque en realitat a la fotografia havia sortit una lluentor com quan va reaparèixer Gandalf el Blanc davant l’Aragorn. I jo no ho sabia, però es veu que el súmmun d’aquestes revistes és l’anomenada "Tits&Wheels" (mames i rodes). És la revista total. Podeu imaginar els continguts…

Una cosa més, el Neng de Castefa es reia DE VOLTROS, no amb voltros, així que no se a que vé això de repetir "que pasa, neng" a totes hores.